CARACTERÍSTIQUES DEL JAZZ:
-La tendència a utilitzar síncopes
-La improvisació
-La sonoritat personal
-Gran importància del ritme (també poliritmies)
-La repetició d'una frase musical acabada de produir-se a manera de "crida i resposta".
-L’associació entre la música i la dansa
PRECEDENTS:
La població esclava d’Amèrica s’origina en una gran regió de l’Àfrica Occidental. En el segle XVIII comença el tràfic d’esclaus cap a Amèrica i en el segle XIX els negres americans ja tenen una cultura molt diferent a la dels seus avantpassats. A les zones del sud-est dels EEUU els esclaus negres comencen a fer cants en els llocs de treball: les worksongs.
WORKSONGS:
Eren cançons que els esclaus negres cantaven mentre treballaven. La línia melòdica d'aquests cants tenia caràcter trist i melancòlic, però rítmic, es cantava independentment del ritme, que es marcava amb les eines de treball. El ritme del treball els servia de base i s’acompanyaven del so de les eines. S'utilitzava com a forma l'estil responsorial (call and response) on un treballador començava i els altres responien coralment amb murmuris, crits o repetint els mateixos versos.
ESPIRITUALS NEGRES I GOSPEL SONGS:
Els espirituals són cançons de tema religiós que les comunitats negres cantaven a les esglésies en les seves celebracions litúrgiques. Cantaven els cants religiosos seguint el seu estil habitual amb accentuacions rítmiques, afegint percussions de palmes en les celebracions i transformant la melodia. Posteriorment es començaren a fer versions polifòniques i amb solistes en que s'establia un diàleg musical entre el predicador i tots els assistents (call and response) que elevava progressivament el to i el ritme.
Els gospels songs es consideren una evolució dels cants espirituals negres amb una temàtica més optimista i amb un caràcter més alegre i extravertit. La paraula gospel prové de God spell (Evangeli).
EL BLUES:
Es una forma musical que surgeix a finals del segle XIX. És una de les principals fonts que van contribuir al naixement del jazz i després també del rock and roll. Són cançons cantades pels negres i deriven evolutivament de les worksongs . En aquest cant l'esclau expressava la tristesa de la seva situació.
El clima del blues és lent, trist, tens i amb una certa dosi d’ironia. Eren peces per ser interpretades al principi com a solista però aviat es va acompanyar amb l'harmònica, la guitarra o el piano.
Com a forma musical adopta molt sovint una estructura de dotze compassos per cada estrofa dividida en tres versos de quatre compassos musicals cada una. No sempre el vers ocupa els quatre compassos sinó que molt sovint només n'ocupa tres i es deixa el quart per a la improvisació ,comentari o contestació instrumental. El més característic és la seqüència d'acords anomenada "roda de blues" que acompanya a l'estrofa, que acompanya a l'estrofa, que sempre és la mateixa.
ELS INICIS:
NEW ORLEANS, BRESSOL DEL JAZZ
Després de la guerra de Secesió (1861-65) s'aboleix l'esclavitud (1865) i els negres arriben a les grans ciutats com la de New Orleans per a treballar-hi. Amb ells porten també la seva música (blues, worksongs i espirituals). Els esclaus alliberats poden adquirir instruments musicals en subastes populars (basicament instruments de vent-metall) i els aprenen a tocar amb una tècnica pròpia, intentant imitar el que fan amb la veu quan canten. Organitzen les seves pròpies bandes i toquen en els barris baixos de New Orleans (estat de Lousiana).
Els negres escolten les bandes militars, la música sacre de les esglésies i hi afegeixen les palmes i batiment de peus, blues i espirituals: neix el jazz.
Hi ha qui afirma que el jazz comença amb els funerals perquè a l'anada cap el cementiri es tocaven músiques lentes i tristes i a la tornada marxes ràpides i alegres.
Del 1900 al 1917 hi ha 3 llocs on es toca música de jazz:
-Barri d’Storyville a New Orleans
-Barcos de vapor del Mississipi (riverboats) que difonen el jazz cap el nord.
-Desfilades pels carrers (street parades)
El jazz s’esten com a música de ball i entreteniment. Cada local disposava d’una orquestra o només d’un pianista o animador (entertainer): apareix el ragtime.
EL RAGTIME
És una música composta essencialment per al piano, sense improvisació, que té elements de la música romàntica per a piano del segle XIX, de les marxes i de la polka. Tot i que té moltes característiques del jazz com la utilització constant de síncopes i la utilització del model de "call and response" no es considera propiament jazz, precisament per aquesta falta d'improvisació.El que té d'essencial és el contrast entre una línia de baix de ritme simple i enèrgic (mà esquerra del pianista) i una línia melòdica sincopada (mà dreta del pianista).
Scott Joplin va ser el més famós compositor de ragtimes (1868-1917) amb cançons com:
-The entertainer (Scott Joplin)
-Maple leaf rag (Scott Joplin)
L'ESTIL NEW ORLEANS
La manera de tocar i la composició instrumental de les primeres bandes de música negres determinen el que s'anomena estil New Orleans.
Característiques de l'estil New Orleans:
1.Formació de la banda: de 6 a 9 músics
2.Secció rítmica: piano, banjo, guitarra, tuba o contrabaix i bateria
3.Secció melòdica: trompeta (melodia principal), clarinet (contrapunt improvisat), trombó (glissandos)
4.Improvisació col·lectiva.
5.Accents en temps fort
6.Ús de formules sincopades, harmonies elementals i ús del blues
7.Bandes famoses: Banda de Buddy Bolden, Banda de Joe Oliver (L.Armstrong, cornetista) Joe King Oliver When the saints go marchin inL'estil dixieland L'estil dixieland és la imitació que de l'estil New Orleans en feien els blancs. El terme Dixieland prové de "terra de Dixie" i així anomenaven als estats situats al sud dels EEUU on hi era New Orleans. Es va agafar aquest nom perquè la primera orquestra que va enregistrar música de jazz d'aquest estil va ser la Original Dixieland Jazz Band, una orquestra de joves blancs i també perquè aquest gènere va ser practicat sobretot per musics blancs a partir dels anys 50